Més enllà del bassiot

Xarxes socials: el seu us per causes lloables

Pere — Fri, 13 Feb 2009 11:37:54 +0000

Les xarxes socials s’estan estenent per internet a un ritme ferotge. Cada cop són més els portals que ofereixen la creació d’una autèntica xarxa social entre els diferents usuaris que s’hi connectin, per tal de reunir en un mateix lloc a persones amb quelcom en comú: sigui una feina, una escola, etc.
Un dels portals de més èxit en aquest sentit és Facebook, on els propis usuaris poden, a més de fer-se un perfil personal, crear grups i convidar a d’altres persones a formar part del seu grup. Sense anar més lluny, el Joventut Mariana disposa de grup al Facebook, al igual que grups que sorgeixen com “Port de Sóller”, “Es Firó”… i molts més.
Emperò, un d’ells m’ha cridat molt l’atenció pel tema tractat. Tots sabem que les malalties, en molts casos, continuen essent un tabú, un aspecte que molta gent a vegades evita en les converses. “Suporters Valenta Dona” és un grup creat per Martí Munar, per tal que tota la comunitat, amics o coneguts, enviin missatges de suport a la seva dona, Cristina Colom, que pateix una greu malaltia. Baix el meu punt de vista, és del tot lloable una iniciativa com aquesta, doncs la finalitat no és altra que fer arribar missatges de suport i ànims a la nostra conciutadana Cristina Colom, ingressada en una clínica i que segueix tractament per tal de superar la malaltia. Cada dia reb molts missatges de suport, que el seu marit li llegeix per fer-li arribar, d’alguna manera, el calor de tots els sollerics. Fins a dia d’avui són 100 els amics que s’han adherit a aquest grup, amb la clara finalitat d’animar tant en Martí com la seva dona Cristina!
Endavant i segur que molt prest tornarem a tenir na Cristina a Sóller!

Exemple de persistència

Pere — Fri, 23 Jan 2009 11:52:57 +0000

He tingut la sort, en els darrers mesos, de fer amistat amb un home que estima el seu país. Un país petit, com cantava Lluís Llach, que no és aliè a la crisi que ens toca viure. Ell és president d’una discogràfica que des de la seva fundació, ara ja fa uns 25 anys, ha lluitat en un mateix sentit, en una sola direcció: donar suport i treballar amb els autors del nostre país, això sí, respectant la seva expressió idiomàtica.
La discogràfica és PICAP. I el seu màxim responsable és Joan Carles Doval. Per les seves mans han passat artistes de la talla de Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, entre molts d’altres, a més d’altres intèrprets desconeguts per la gran majoria, però pels que PICAP ha apostat d’una manera decidida i compromesa, donant-los les eines necessàries per fer-se sentir i conèixer al llarg del nostre país.

He volgut fer aquesta petita introducció per tal de posar com exemple el propi Doval i la pròpia discogràfica. Immersos en una crisi com la que estem, i si hi sumem els problemes que han anat experimentant les discogràfiques, ja no sols del nostre petit país sinó també les internacionals, amb la revolució de l’MP3, Doval no ha tingut por a mantenir l’esperit de la seva discogràfica. A seguir apostant per gent nova, gent desconeguda pel gran públic. A seguir donant suport a artistes ja reconeguts per la seva trajectòria dins el món musical però que potser no han estat mai un pexit en vendes. A seguir innovant oferint discos a la carta en format MP3 a 1 euro la cançó, amb la qual cosa, l’usuari final pot fer-se un disc recopilatori d’un sol artista o de varis. Segur que altres discogràfiques també ofereixen aquest servei, però… quantes cauen en el parany de que el que no és comercial no serveix de res? PICAP no ha apostat per artistes comercials. Ha apostat, simplement per artistes. Sense cap altra adjectiu. I els seus 25 anys de trajectòria són un bon exemple de saber fer i de que aquell somni que un dia perseguí Joan Carles Doval no era pas una utopia. Fins i tot es permet el luxe d’organitzar un concert gratuït del nou disc d’una gran artista, pel meu punt de vista, Lupe Villar (pels no entesos, sinònim a rock dur).
Mantenir un ideal, un mateix camí, ser fidels a sí mateixos, creure en un projecte, és sens dubte la millor eina per fer-se respectar, i per suposat, per poder fer front a una crisi d’abast internacional. A tenir fe, a tenir paciència. Aquesta és, al meu modest entendre, la medicina que tots hauríem d’aplicar en aquests moments durs, en que moltes famílies veuen com els seus recursos econòmics disminueixen, d’altres s’han de mal vendre les seves propietats per poder seguir visquent “dignament?”. A mantenir-nos forts, ser pacients i actuar amb seny. Confiar en el que tenim al nostre voltant apostant per la qualitat del que ens envolta.

Joan Carles Doval ha cregut en PICAP. I PICAP ha cregut amb els artistes locals.
Ara sols cal que nosaltres creguem en allò que desitgem, i aque aquest desig, pugui ser realitat. No podem esperar a solucionar la crisi econòmica que tots patim, però sí que la podem fer més bona de dur si tots aportam un granet d’arena.

Bon Any nou a tots!

Pere — Wed, 31 Dec 2008 08:37:05 +0000

Au idò, aprofitarem el blog per desitjar-vos a tots que tingueu un Bon Any nou i que aquest 2009 que tot just arribarà en unes horetes, us porti felicitat, salut, amor i tot el que volgueu!
Bon Any nou a tots!

Llums de Nadal: encesos sempre?

Pere — Thu, 04 Dec 2008 15:00:13 +0000

Llegia l’altre dia l’opció que plantejava o planteja el Govern de limitar l’encesa dels llums de Nadal. La despesa energètica que ens gastam cada any, no només a Sóller òbviament, amb aquests elements que serveixen per “fer-nos més feliços” (sí, entre cometes) segons diuen, és descomunal. Les empreses elèctriques, en arribar aquestes dates, segur que es freguen les mans. I no és per menys.
L’opció que planteja el Govern de reduir les hores d’enllumenat sembla interessant, tot i que ells al·leguen que és per això que en diuen “crisi”. Si així és, fantàstic. Però, a part de reduir l’horari d’enllumenat nadalenc, reduïm també els dies en que han d’estar encesos. No els encenguem fins uns dies abans de Nadal. És necessari tenir-los encesos tot el desembre?
I no, pels més agoserats, no és que sigui una persona que odiï el Nadal. En absolut. El que odio són aquests invents per fer-nos gastar més, però alhora també, les excuses que esgrimen els polítics per no haver de pagar tant a la companyia elèctrica. Molt bé, si estam en crisi… per què no s’abaixen els sous?

De crisis el món n’és ple

Pere — Thu, 13 Nov 2008 16:06:51 +0000

Algun dia ens haurem de preguntar perquè els governs de la gran majoria dels països han fet l’ullet a la banca i els han omplert de diner públic. És obvi que el polític arriba al cap d’amunt atret pel poder, i el poder està controlat única i exclusivament pel diner. No és descabellat, per tant, entendre el perquè d’aquesta injecció de capital a la banca, amb la clara intenció de tornar a “fer moure” els diners entre bancs i que el ciutadà normal pugui tenir accés novament a crèdits i hipoteques, entre d’altres.
Sota de tot aquest muntatge teatral que s’han inventat economistes i polítics a nivell internacional, s’amaga el gran problema pel ciutadà mitjà de molts països, i és la precarietat laborat (com ara amb els més de 1500 treballadors de Nissan a Barcelona que es quedaran sense feina). En comptes de posar fil a l’agulla incentivant les economies a les que el ciutadà té accés, opten per donar liquidesa als bancs que, recordem, omplen les butxaques dels seus executius gràcies al diner que el ciutadà mitjà hi té allà dipositat.
Una gran obra mestra que ni el més gran dels escriptors hagués estat capaç d’escriure.

Estirada de cabells col·lectiva

Pere — Thu, 06 Nov 2008 23:01:27 +0000

Això és el que deuen estar fent en aquests moments, i des de fa algunes setmanes, moltes de les persones que tancaren la porta al Joventut Mariana per tal de patrocinar l’equip. Tots aquells que no volgueren “cedir” el seu nom per ajudar, col·laborar, participar i fer gran al nostre club, ara es deuen pegar fortes estirades de cabells al veure el ressò mediàtic que té l’equip, gràcies, fonamentalment, a la bona marxa esportiva del conjunt solleric.
Són moltes les portes que el bo de Joan Puigserver va intentar obrir. Són moltes les xerrades i reunions que s’esdevingueren. Però aquestes “grans” empreses (grans només en nom, no en esperit) posaren la crisi com a excusa i donaren el no al Joventut Mariana.
Per suposat ningú no pot obligar a cap empresa a destinar una part dels seus diners a subvencionar un equip professional, i més si aquest és femení. Lamentablement, encara a dia d’avui, hi han massa perjudicis en contra de l’esport femení en general, i poques són les empreses -potser haurien de ser les institucions, per donar exemple-, que donen la mà a l’esport femení per igualar-lo al masculí.
És evident, ens agradi o no, que sempre estira més l’esport masculí que no pas el femení. És una herència que haurem d’arrossegar durant molts anys. La raça humana, per desgràcia, encara creu -per molts de manera inconscientment i per molts d’altres de manera plenament conscient-, en el sexe fort i el sexe dèbil.
En fi. Que les nostres valentes dones tenen una oportunitat d’or per fer gran l’equip, el club i el poble de Sóller. I tot gràcies a l’ajuda de molts de sollerics que no dubtaren, aquest cop sí, en obrir la porta a Joan Puigserver de bat en bat, per tal d’ajudar al primer equip femení del Joventut Mariana econòmicament per tal de fer viable un fet històric en el sí del club degà en bàsquet a les Balears.
L’èxit, de moment, ja és de tots. Menys dels que no hi han volgut esser. Ells s’ho han perdut!

Qui pagarà els 800.000 euros?

Pere — Thu, 16 Oct 2008 21:27:16 +0000

La notícia que apareixia al nostre setmanari referent al forat de 800.000 euros de sobrecost que suposarà la construcció de la nova escola de Ca les Ànimes pareix de TBO, amb tots els meus respectes cap aquests darrers.
Com pot ser que ningú s’adonàs que els camions no podrien arribar a l’emplaçament de la nova escola? Com pot ser que no es preveiés l’eliminació de la solera de formigó del solar de l’antiga fàbrica? Són preguntes que em deixen astorat. De les tres parts que haurien d’haver vetlat per un bon compliment del projecte, cap d’elles es percatà inicialment.
Ni Ibisec, ni l’empresa constructora ni l’Ajuntament pensaren en el petit detall dels carrers estrets que condueixen a Ca les Ànimes. Una ficada de pota majúscula, sens dubte, que s’hauria de tancar amb sancions o dimissions que n’han provocat la situació, tant els polítics, com els tècnics, com els que correspongui.
Però en comptes de tot això, com sempre, el poble acabarà pagant el descuit d’uns professionals que cobren per vetllar, uns que es compleixin les normes, i altres per tenir present tots els petits i grans detalls d’una obra d’aquestes característiques.
És cert que una bona previsió inicial hauria inclòs també aquesta quantitat de diners dins el projecte aprovat, i per tant, ara no estaríem parlant d’un tal sobrecost. Però… si es comet una errada d’aquestes característiques, què pot passar amb altres petites coses que maneguen els nostres representants polítics?
No vull ni pensar què pot passar amb el futur pont d’Andreu Coll. Algú sap si el projecte final contempla la instal·lació per complet del pont? A veure si s’obliden d’alguna coseta i ens quedam sense…

Don Camilo

Pere — Tue, 14 Oct 2008 16:17:18 +0000

Don Camilo, en el món literari de l’escriptor Giovanni Guareschi, era un capellà d’un petit poble italià anomenat Brescello. Don Camilo estava enfrontat a capa i espasa amb el batle comunista, Pepone. Eren temps de la postguerra italiana, i qualsevol acció que passés al poble no podia passar per alt a cap d’aquests dos personatges, que s’enfrontaven per tots i cadascuna de les coses per petites que fossin.
Pels més cinèfils, aquesta petita història els portarà a la ment una saga d’unes cinc pel·lícules que dirigiren entre d’altres Julien Duvivier, en l’època de finals dels 50 i inicis dels 60. L’actor que interpretava a Don Camilo, el còmic francès Fernandel, es podria dir que ratlla quasi la perfecció.
I a què ve tot això? Simplement l’enrenou que té com a protagonista al nou vicari solleric, Jaume Mercant. (Entenc que a hores d’ara tots els lectors són coneixedors del tema).
No he pogut evitar la comparació de Jaume Mercant amb el personatge de Don Camilo, salvant les distàncies, òbviament. Els dos, lluitant a tort i a dret per defensar les seves creences, i fins i tot en el cas de Don Camilo, jugant brut però amb un alt sentiment del que feia i perquè ho feia, per tal de fer valer la seva opinió per sobre de la del comunista Pepone. Fins i tot, una d’aquestes jugades brutes, portà al cura a la muntanya com a càstig per una acció escomesa sense miraments.
Baix el meu punt de vista, la similutud entre el vicari real i el personatge de Guareschi, és brutal, tot i que no dic que l’haguem d’enviar de bones a primeres a ses Tres Creus al bo de Mercant com li passà a Don Camilo.
Amb les declaracions en que afirmà que “anar a missa és voluntari“, s’està tirant pedres sobre la seva pròpia teulada (i ull, que la tenim nova). Només és una opinió purament personal, però penso que aquest discurs no atreurà en massa, com potser pretén, a nous fidels, tot i que la finalitat del discurs sigui real: ningú obliga a ningú a anar a missa.
Estam molt acostumats, massa, a dia d’avui, a radicalitzar-nos -tots, sense distinció-, en els nostres discursos per tal d’imposar, d’alguna manera, el nostre pensament per sobre dels altres. I no el culpo a ell, en absolut. Però no crec que la radicalització en el sentit que “anar a església no és voluntari“, sigui la millor medicina per una religió que, a dia d’avui, està mancada de fidels, si ho comparam amb anys i anys anteriors.
Que la gent torni a omplir els bancs de les esglésies passa per adaptar-se als nous temps. I no dic amb això que l’església hagi d’acceptar l’avortament o l’eutanàsia. Però a vegades, evitar parlar d’alguns temes, fer-se el suec per dir-ho clar, pot evitar un mal major.
Un discurs radical només pot portar a enfrontar més a la societat. Sense cap mena de dubte. Però aquesta no és la meva intenció. I pels qui s’hagin sentit ofesos, els convido a veure les pel·lícules de Don Camilo, que amb la bona estona que passaran se’ls hi passaran tots els mals!
Salut!

Més història

Pere — Tue, 07 Oct 2008 08:39:02 +0000

Seguirem amb el terme història, tot i que referenciant-lo en un àmbit totalment diferent al que vaig emprar en el darrer post.
Demà dimecres estam davant una fita històrica per l’esport solleric, concretament pel que fa al bàsquet. Cert és que la fita històrica no serà total per haver d’anar a disputar el primer partit com a local lluny de Sóller, concretament al Palma Arena. Però això no deixa de ser si més no que una falta de previsió pels polítics locals (tots els que han regit l’Ajuntament en la darrera dècada) que aplaçarà aquest fet històric fins a les primeres jornades del 2009, si la crisi hi permet.
En qualsevol cas, Sóller serà a l’elit del basquetbol estatal, i ho farà de la mà d’un club, el Joventut Mariana, que ha demostrat una vegada més que les coses, si es fan bé, tard o d’hora arriben. I ho fa sense un espónsor general que tregui el nom del club i de la ciutat a l’equip, i això és el que més em crida l’atenció. Sóller Joventut Mariana és el nom de l’equip que, simplement, vindria a ser un reconeixement al poble de Sóller, que és d’on surt una gran quantitat del pressupost, xifrat en 600.000 euros.
És per això que cal que tots els que puguin agafin cotxe i arribin fins al Palma Arena per donar suport a un equip i a un club que durà el nostre nom a les millors pistes del bàsquet espanyol. I de pas, vos convido a participar a la porra que fa cada setmana el meu company de blogs, Joan Antoni Castanyer!

Classes d’història

Pere — Wed, 01 Oct 2008 14:07:40 +0000

No pens recordar ara mateix les classes d’història de la meva època d’estudiant, no. Més aviat em refereixo a les classes d’història que, des de fa unes dues o tres setmanes, apareixen a les planes del nostre Setmanari. El meu company Joan Castanyer i el representant del Grup Tradicionalista ens tenen ben entretinguts setmana rera setmana amb aquestes classes d’història, dedicada bàsicament a la Guerra Civil espanyola.
Està clar, i en aquest cas està més que demostrat, que la història va al gust del consumidor… o del qui l’hagi d’explicar. I si hi ha una guerra entremig, morts, víctimes, perseguits i perseguidors, el que està ben clar és que hi haurà dues històries ben diferents. Dues històries que possiblement mai es reconciliaran i que difícilment podran anar de la mà.
No entraré a polemitzar sobre qui té raó o qui no, no és la meva feina, però de la mateixa manera que no faré la contra a un metge si em diu que tenc una gastrointeritis, també és cert que no faré la contra a un historiador. Un pot tenir els ideals que li surtin dels dallonses, i els pot defensar fins on cregui convenient. Ara bé, difamar, distorsionar o bé fer creure una cosa que no és… em diu molt poc d’aquella persona, per molt tradicionalista que es vulgui dir.
Crec que la postura de la dreta, i no només de la dreta més extrema, sinó la dreta cèntrica també, és totalment errònia. El discurs que tantes vegades hem sentit de que “no hem de desenterrar els morts, cal deixar-los com estan per no tornar a obrir ferides del passat” només vol ocultar una cosa, i és la por a demanar perdó i a acceptar que una gran part de la població espanyola patí una persecució en tota regla. Fins que la dreta, descendents dels que, com diuen alguns, convertiren Espanya en una “grande y única”, no siguin capaços de dir en veu alta “PERDÓ”, no es curarà cap ferida.
Tot això, per suposat, sense oblidar-nos que els familiars de les víctimes tenen tot el dret a fer descansar on vulguin i com vulguin als assassinats en la guerra civil. Faltaria més!
Està clar que és un tema que dóna per molt, i com deia al principi, sempre hi haurà defensor per un bàndol i per un altre. Jo em remetré simplement al que diu la història, i és que Espanya va estar sotmesa a un règim feixista un bon grapat de dècades.
Això, per molt que es vulgui embatumar, no canviarà. Caldria tenir, per tant, una mica de dignitat i reconèixer el que va ser, demanar perdó i tancar aquesta pàgina tan trista de la nostra història.
De tota manera, celebro que dues persones tan llunyanes, no sols físicament, sinó ideològicament, siguin capaços de defensar els seus punts de vista a ulls de tothom. Sens dubte, és molt més encertat que aneu a fer un cafè tots dos tot sols. Així tots en podem aprendre un poc més!